Fins l'actualitat, l'única prova complementària i gold estàndard per diagnosticar la insuficiència respiratòria (IR) a l'esforç en la malaltia pulmonar intersticial difusa (MPID) és la prova de caminar 6 minutes walking test (6MWT), on es registren uns paràmetres durant 6 minuts caminant a la velocitat màxima possible amb 2 repeticions separades per 30 minuts. Aquesta mesura es fa a nivell hospitalari i precisa d'una infermera especialitzada que reculli les dades durant el procediment. Si bé és una prova que compleix l'objectiu pel qual es fa servir, a la pràctica clínica es considera que tendeix a sobreestimar la insuficiència respiratòria en vida real donat que els pacients no fan una activitat física forçada màxima durant el seu dia a dia. Aquest fet podria comportar una elecció de dispositiu d'O2 portàtil menys indicat per les necessitats de cada pacient, provocant un empitjorament de la seva autonomia i independència i una disminució de l'adherència terapèutica.

La pulsioximetria domiciliària (PD) és una prova fàcil, accessible i econòmica que consisteix en un saturòmetre col·locat al dit índex d'una mà fixat amb una polsera al canell. Habitualment és una prova que es realitza durant les hores de son per objectivar la satO2 nocturna, titul·lar l'oxigenoteràpia nocturna en cas de precisar-la i coma cribratge de síndrome d'apnea del son. En el cas de l'estudi, l'aparell es farà servir durant les hores de vigília per a objectivar la dessaturació durant els esforços i titul·lar l'O2 portàtil en vida real. S0aplicarà una utilitat diferent a l'habitual ja que es considera que podria aportar informació complementària de qualitat per a la pràctica assistencial.

Existeixen diversos tipus de dispositius portàtils d’O2, amb característiques concretes segons els requeriments d’O2. Tot i la diversitat dels mateixos, encara no s’han trobat dispositius capaços de aportar alts fluxos d’O2 amb una durabilitat acceptable. Conseqüentment, els pacients que requereixen fluxos més alts mesurats pel 6MWT presenten l’inconvenient de la escassa autonomia del dispositiu, amb el que això comporta quant a la independència i mobilitat del pacient per sortir fora del domicili en el seu dia a dia. Aquest problema repercuteix a nivell de disminució de l’activitat física, càrrega emocional negativa amb síndrome depressiva i accentuació de l’estigma social que molts pacients pateixen ocasionats pel tractament de l’oxigenoteràpia, provocant tot això una escassa adherència al tractament i, en conclusió, un empitjorament del pronòstic de la malaltia i de qualitat de vida.

L'objectiu de l'estudi serà comparar els resultats de la pulsioximetria domiciliària amb els del 6MWT i d'escollir el dispositiu d'O2 més adient en funció dels resultats de la prova. Per fer-ho, es compararà la diferència entre els paràmetres de saturació d'oxigen i la freqüència cardíaca entre ambdues proves (6MWT i PD), també es descriuran les diferències del dispositiu assignat i el flux mínim d'O2 per corregir l'IR segons els resultats de cada tipus de prova i es farà una valoració subjectiva dels pacients que se'ls ha canviat el dispositiu assignat a partir dels resultats de PD, la implicació de l'autonomia del dispositiu  i la portabilitat, així com el grau de satisfacció/qualitat de vida.

L'investigadora principal de l'estudi és Pilar Segovia Calero, de la Unitat de Pneumologia de l'hospital, en col·laboració amb Montserrat Adell Nolla, Raquel Serra Busquets, Rosa Jolis Olivé i Carles Sabadell Nieto.

Per a qualsevol dubte sobre el Protocol, podeu Contactar amb l'Institut de Recerca.